"Si per indiferència insolidària o per picabaralles ideològiques estèrils, sectàries, deixem que la direcció de 
l'eixida de la crisi la marque la dreta, totes i tots ho lamentarem per molts i molts anys."
Enric Pastor. ATTAC-PV
La situació econòmica i, per tant, social de l'estat està esdevenint de dia en dia insuportable per a amples capes de gent què, expulsada del mercat de treball i exhaurides -o quasi- les reserves econòmiques familiars, resten condemnades a les tenebres exteriors d'un sistema que margina a qui no pot consumir mínimament, resultant així una peça obsoleta del sistema que cal amuntegar allà on no faça massa soroll, presons incloses.
Però encara hi ha una situació, no tan penible però més irritant potser, encara què socialment es considere com un mal menor: parle de la gent assalariada i pobra. No en el sentit que les seues remuneracions siguen escasses, mai ningú s'ha fet ric tan sols treballant -diu la sabiduria popular-, sinó en el sentit que, tot i treballar de manera regular i amb contracte legal, el seu sou no li permet mantindre una existència digna per a elles i les seues famílies, caiguent en una situació desesperant en la qual el fet de tindre un treball no els permet resoldre la subsistència diària i, encara menys, "contribuir" al rellançament de l'activitat econòmica amb el seu "consum", concepte aquest que caldrà també debatre un altre dia.
En realitat una cosa és conseqüència de l'altra i totes dues formen part del joc tenebrós en què s'ha convertit la societat actual, regida de manera omnipresent per eixe ens abstracte i cruel anomenat mercat. Eixa entelèquia que han convertit en el Deus ex Machina de tota la realitat contemporània, allò que, malgrat que siga la causa de tot el que passa, va a ser també el que ens salve al final de la catàstrofe, segons diuen els "sabuts".
En efecte, els salaris poden ser -i molts ho són literalment- de misèria, perquè hi ha molt d'aturat aguaitant si algú dels qui té la "sort" de tindre un sou cau en desgràcia i deixa un lloc lliure ,que ocuparà alguna de les persones que són a la porta, esperant de la desgràcia d'un/a company/a una porta oberta per a eixir del clot. Això passa per l'ascens del dogma mercat què, via la inculcació de l'anomenat "pensament únic" per tots els mitjans de propaganda-pseudo-informació possible, ha arrelat també entre les classes populars, arrabassant un altre concepte que va ser a la base de tots els avenços socials que s'han produït els darrers segles: la solidaritat dels oprimits front a la caritat -en el millor dels casos- dels posseïdors, com a via per resoldre les injustícies socials.
Eixa solidaritat va ser consolidada i institucionalitzada mitjançant unes organitzacions, els sindicats, que varen donar cos organitzatiu i sentit polític al sentiment solidari entre les classes treballadores. Eixa solidaritat deuria ser impulsada novament i de manera especial des d'eixes organitzacions, trencant inèrcies i pràctiques polític-sindicals que han fet que huí en dia, entre la classe treballadora, moltes actuacions institucionals d'eixes organitzacions alcen suspicàcies -si no rebuig- tan sols un graó més avall que les generades per l'actuació dels partits polítics d'esquerra què, no oblidem la història, varen nàixer com un instrument de les mateixes classes treballadores que havien creat els sindicats, per intervindre en la política institucional, però no substituint la lluita sindical solidària sinó, ans al contrari, per complementar-la, consolidant per la via legislativa els avenços socials aconseguits amb la lluita sindical.
La deriva dretana que les vacil·lacions del govern de l'estat han fet palesa les darreres setmanes, junt a l'agressiva i brutal ofensiva que la dreta, tant mundial com casolana, estan articulant per a que tot canvie per a que tot continue igual, fan més necessària que mai la rehabilitació dels dos conceptes que hem esmentat: la necessària solidaritat entre les persones assalariades -i les que aspiren a ser-ho- i la presència forta, organitzada, combativa i conscienciadora de l'acció sindical.
És per això que per a la jornada del 23 de febrer, en què la majoria dels sindicats de classe ha anunciat mobilitzacions -diferenciades en quant els objectius a reivindicar, però amb una coincidència de fons- cal que tant aquelles persones afiliades com les que no ho estan a qualsevol dels sindicats pressionen a eixes organitzacions -unes des de dins, les altres des de fora- per trobar els necessaris ponts d'enteniment què, obviant les legítimes diferències ideològiques que puguen haver respecte dels objectius finals de la lluita, facen ara la imprescindible i urgent aliança que cal per fer front a la involució política i social que la dreta està dissenyant com a eixida a l'actual crisi.
Trenquem ja les inèrcies polítiques i organitzatives què, sobretot als dirigents dels dos grans sindicats estatals, els han dut a viure tan confortablement en el sistema que semblen haver oblidat els seus origens. Recordem-li'ls . Fem pressió, des de dins i des de fora, per trencar eixes polítiques, fent que la classe treballadora i els seus interessos tornen a ser l'eix de l'acció política de i des de l'esquerra.
Ara és l'hora!, ara és el moment!. Si per indiferència insolidària o per picabaralles ideològiques estèrils, sectàries, deixem que la direcció de l'eixida de la crisi la marque la dreta, totes i tots ho lamentarem per molts i molts anys.
Per a que la solució a la crisi no siga, com diu l'excel.lent dibuixant-editorialista ODO a l'Informatiu de l'11 de febrer:"Refundem el capitalisme. Tornem al segle XVIII"
.jpg)
